La revolució del artistes
Gatos libres de mirar al poder
La revolució dels artistes es un mural que actualiza la estética pop y una instalación con mimbres de manifiesto. También, y sobre todo, una fotografía a gran escala que sacude las reglas del oficio a base de una puesta en escena que cobija usos publicitarios, hashtags, posters, capturas de pantalla, recreaciones de la propaganda política, retratos o eslóganes. Todo ello emplazado como el perímetro perfecto para un Photocall.
Que Leandro Feal está dotado con una intuición fotográfica fuera de lo común no es algo que vayamos a descubrir ahora. Esto es evidente en la molienda de sus referentes -Alberto Korda, Josef Koudelka, Boris Mikhailov-, y en su forma de implicarse en el propio medio, donde a veces se comporta como un paparazzi a la caza de su objetivo, y a veces cruza la frontera hacia el otro lado de la cámara para dar testimonio de su lugar en el mundo.
En su primera trayectoria cubana, Feal deambuló por esquinas poco transitadas, sacando a la superficie experiencias que desafiaban la estandarización de la vida comunista desde el espacio íntimo de una libertad por cuenta propia. En su vida barcelonesa, u otras ciudades del descampado global, ha sabido capturar resistencias interiores y protestas exteriores hasta convertirlas en iconografías del presente. No han faltado parábolas entre Cuba y Catalunya, donde ha seguido el rastro del underground, los movimientos sociales o la simetría de las banderas con el convencimiento de tener mucho que aprender y algo que decir a sus nuevos paisanos.
La revolució dels artistes es la obra para una exposición colectiva y, al mismo tiempo, el proyecto de otra exposición posible. Un homenaje que cruza, por solo citar unos cuantos nombres de artistas visuales que aquí aparecen, a Luis Manuel Otero Alcántara con Tania Bruguera, a Julio Llópiz-Casal con Camila Lobón, a Claudia Genlui con Celia González, a Yúnior García Aguilera con Hamlet Lavastida. Colegas que han marcado y han sido marcados -en varios casos con el acoso o la cárcel- por las protestas cubanas de estos tiempos.
Si Henri Michaux definió a los artistas como seres incapaces de resistirse al impulso de dejar huellas, Hamlet Lavastida ha lanzado que su labor debería convertirlos en seres capaces de conquistar el espacio simbólico. En esa cuerda, Feal concibe este mural como una obra de urgencia y, asimismo, arqueológica. Tiene tanto de la impresión en esténcil, tan propia de su amigo Lavastida, como del método pictórico de Raúl Martínez, el más alto exponente del pop cubano: el artista que, allá por los años sesenta del siglo pasado, convirtió a esta tendencia en “un arma de la Revolución”, para decirlo con la retórica de entonces. Siguiendo la dinámica propia del pop, Martínez hizo con la ideología revolucionaria lo mismo que Andy Warhol con la economía capitalista. Estos es, convertir a los héroes (Fidel Castro, Che Guevara) en fetiches de circulación masiva, igualados a un mismo nivel cromático con personas corrientes. Sesenta años más tarde, allí donde el pop primigenio se dedicaba a igualar, Feal prefiere distinguir. Dejar clara la distancia entre el poder (un presidente, un ministro) y los artistas. Entre los encargados de enmarcar a la sociedad y quienes los desbordan desde esta. Entre los amos del espacio político y los conquistadores del espacio iconográfico.
La tradición fotográfica cuenta con el bagaje necesario para transformar el ámbito público. En su ensayo Contra la originalidad (El éxtasis de las influencias), el novelista Jonathan Lethem recuerda los tiempos en que los propietarios de los edificios, amparados por la ley, podían prohibir que estos fueran captados por las cámaras. Así que la fotografía tuvo que librar una dura contienda jurídica para revertir ese paralelo entre la propiedad y su representación. Solo cuando se ganó esta batalla, el fotógrafo pudo ufanarse de haberse convertido en un “gato libre de mirar a un rey”.
Eso que conquistó la fotografía en un capitalismo no tan remoto, es lo que han hecho los artistas presentes en esta pieza con el socialismo cubano de hoy: apropiarse del espacio público y mirar al poder, cara a cara, mientras levantan su propio edificio simbólico.
Gats lliures de mirar al poder
La revolució dels artistes és un mural que actualitza l’estètica pop i una instal·lació amb vímets de manifest. També, i sobretot, una fotografia a gran escala que sacseja les regles de l’ofici a base d’una posada en escena que acull usos publicitaris, etiquetes, posters, captures de pantalla, recreacions de la propaganda política, retrats o eslògans. Tot això emplaçat com el perímetre perfecte per a un Photocall.
Que Leandro Feal està dotat amb una intuïció fotogràfica fos del comuna no és una cosa que anem a descobrir ara. Això és evident en la mòltaa dels seus referents -Alberto Korda, Josef Koudelka, Boris Mikhailov-, i en la seva manera d’implicar-se en el propi mitjà, on a vegades es comporta com un paparazzi a la caça del seu objectiu, i a vegades travessa la frontera cap a l’altre costat de la cambra per a donar testimoniatge del seu lloc en el món.
En la seva primera trajectòria cubana, Feal va deambular per cantonades poc transitades, traient a la superfície experiències que desafiaven l’estandardització de la vida comunista des de l’espai íntim d’una llibertat per compte propi. En la seva vida barcelonina, o altres ciutats del descampat global, ha sabut capturar resistències interiors i protestes exteriors fins a convertir-les en iconografies del present. No han faltat paràboles entre Cuba i Catalunya, on ha seguit el rastre de l’underground, els moviments socials o la simetria de les banderes amb el convenciment de tenir molt a aprendre i alguna cosa a dir als seus nous paisans.
La revolució dels artistes és l’obra per a una exposició col·lectiva i, al mateix temps, el projecte d’una altra exposició possible. Un homenatge que creua, per només citar uns quants noms d’artistes visuals que aquí apareixen, a Luis Manuel Otero Alcántara amb Tania Bruguera, a Julio Llópiz-Casal amb Camila Lobón, a Claudia Genlui amb Celia González, a Yúnior García Aguilera amb Hamlet Lavastida. Col·legues que han marcat i han estat marcats -en diversos casos amb l’assetjament o la presó- per les protestes cubanes d’aquests temps.
Si Henri Michaux va definir als artistes com a éssers incapaços de resistir-se a l’impuls de deixar petjades, Hamlet Lavastida ha llançat que la seva labor hauria de convertir-los en éssers capaços de conquistar l’espai simbòlic. En aquesta corda, *Feal concep aquest mural com una obra d’urgència i, així mateix, arqueològica. Té tant de la impressió en esténcil, tan pròpia del seu amic Lavastida, com del mètode pictòric de Raúl Martínez, el més alt exponent del pop cubà: l’artista que, allà pels anys seixanta del segle passat, va convertir a aquesta tendència en “una arma de la Revolució”, per a dir-ho amb la retòrica de llavors. Seguint la dinàmica pròpia del pop, Martínez va fer amb la ideologia revolucionària el mateix que Andy Warhol amb l’economia capitalista. Aquests és, convertir als herois (Fidel Castro, Che Guevara) en fetitxes de circulació massiva, igualats a un mateix nivell cromàtic amb persones corrents. Seixanta anys més tard, allí on el pop primigeni es dedicava a igualar, Feal prefereix distingir. Deixar clara la distància entre el poder (un president, un ministre) i els artistes. Entre els encarregats d’emmarcar a la societat i els qui els desborden des d’aquesta. Entre els amos de l’espai polític i els conqueridors de l’espai iconogràfic.
La tradició fotogràfica compta amb el bagatge necessari per a transformar l’àmbit públic. En el seu assaig Contra l’originalitat (L’èxtasi de les influències), el novel·lista Jonathan Lethem recorda els temps en què els propietaris dels edificis, emparats per la llei, podien prohibir que aquests fossin captats per les cambres. Així que la fotografia va haver de lliurar una dura contesa jurídica per a revertir aquest paral·lel entre la propietat i la seva representació. Només quan es va guanyar aquesta batalla, el fotògraf va poder ufanejar-se d’haver-se convertit en un “gat lliure de mirar a un rei”.
Això que va conquistar la fotografia en un capitalisme no tan remot, és el que han fet els artistes presents en aquesta peça amb el socialisme cubà d’avui: apropiar-se de l’espai públic i mirar al poder, cara a cara, mentre aixequen el seu propi edifici simbòlic.